Per què llegir plegats

D'on ve el mètode

El model dels Grans Llibres va néixer a la Universitat de Columbia, cap al 1920, amb John Erskine, i es va consolidar a la de Chicago amb Robert Hutchins i Mortimer Adler. Era una reacció humanista contra una educació cada vegada més especialitzada: en lloc de manuals, resums i comentaris, llegir directament les obres que han fet la tradició, de la filosofia clàssica a la ciència i la literatura modernes, i discutir-les a la manera socràtica. D'aquí van sortir programes com el del St. John's College, que encara avui no fa altra cosa que llibres i conversa.

El que sosté el mètode és una convicció: que aquests textos no són relíquies, sinó una gran conversa viva sobre les preguntes que no es poden defugir. Qui s'hi endinsa en surt amb una manera de pensar més crítica, més rigorosa i més seva.

El Leviatan de Hobbes, El príncep de Maquiavel, la Política d'Aristòtil, la Ilíada d'Homer, l'Eneida de Virgili, les tragèdies d'Èsquil o de Sòfocles, l'Estètica de Hegel, les Confessions de sant Agustí… són llibres que sovint derroten el lector solitari. Cap a la pàgina vuitanta, l'expulsen. Fer-ho plegats és el que permet enllestir-los, obrir-ne el sentit i incorporar-los als propis raonaments.

Per això, a les universitats, llegir així es reserva gairebé sempre als seminaris de doctorat: grups petits, un text i una conversa que dura mesos. Grans Llibres pren aquesta manera de treballar i la manté sencera, amb la mateixa exigència, per a qui no farà cap doctorat. L'única condició és arribar a la sessió amb les pàgines llegides.

Com és una sessió

Els seminaris de Grans Llibres seran quinze persones que llegeixen un sol llibre durant dotze setmanes. Sencer, del principi al final, unes trenta pàgines cada setmana, sense antologies ni resums ni comentaris que substitueixin el text. Cada sessió dura dues hores i es dedica a discutir el que s'ha llegit aquella setmana. Ningú hi arriba llegit: tothom fa les mateixes trenta pàgines. El text ocupa el centre de la conversa, però sense classe magistral.

Les eines esmolades

No podem preveure què ens passarà. Les coses que ens acaben definint arriben de sobte i obliguen a decidir quan els automatismes de cada dia ja no serveixen. De vegades, aquests automatismes descansen sobre coses que no ens hem qüestionat mai.

La imaginació és l'eina per pensar què faríem si passés això o allò, i els grans llibres són el que l'omple de contingut. En les decisions d'Odisseu, en la seva fortuna i en l'afany de tornar a casa, hi ha la manera de pensar les nostres, i també l'enyor d'una llar que no sabem si encara existeix. En la sospita que potser val més la pena ser injust quan et va a favor, com creuen els qui discuteixen amb Sòcrates, hi ha les mateixes tensions que ens fan triar entre la feina i la família, entre el desig i el compromís.

No ens podem preparar per a cada escenari, perquè tot és incert. Però podem viure les vides que expliquen aquests llibres i arribar-hi amb les eines esmolades.

Qui el condueix

Quinze persones és el nombre en què es poden dir coses a mitges i acabar-les entre tots, acompanyats per algú que ha dedicat anys a aquell llibre: l'ha estudiat i l'ha ensenyat, se n'ha llegit el que se n'ha escrit, sap quines discussions hi ha obertes i quines estan tancades, i ha decidit què es llegeix cada setmana perquè l'argument es vegi. A la sessió hi porta el que el text no diu: qui era aquesta gent, què havia passat aquell any a la ciutat, per què aquella paraula no vol dir el que sembla que vol dir, què està en joc.

Aquest coneixement no hi és per dir què significa el llibre. Hi és perquè la discussió sigui sobre el llibre i no sobre nosaltres, i perquè el grup arribi més lluny del que arribaria cadascú pel seu compte.

Els primers seminaris, La República i L'Odissea, els condueix Jordi Graupera. A mesura que la programació creixi, s'hi afegiran especialistes, traductors i estudiosos que coneixen a fons cada obra.